dimecres, 8 de maig de 2013

31


Aquest ha estat el meu segon aniversari aquí... Tot s'ha de dir que els meus aniversaris mai han estat un dels dies que més il·lusió em fan de l'any...

Estic satisfeta, contenta i agraïda per tot allò que he aconseguit i pel que tinc en aquests moments. Sempre he pensat que tots els camins que he recorregut m'han donat diferents reptes que m'han ajudat a definir-me i a assolir les meves pròpies metes.


El fet és que, fent un repàs dels 10 últims anys de la meva vida, tinc la sensació d'estar estancada en un punt, un punt en el que en certs aspectes no hi ha una progressió.


Sempre he defensat la idea que la societat en què vivim ens fixa uns estàndards del que hem d'aconseguir, fer i viure dins d'una determinada època de la vida; i al mateix temps ens presiona mentalment d'una forma brutal a aconseguir-ho.

Tot s'ha de dir, sempre he pensat que en l'actualitat  aquesta societat és més intransigent amb les dones que no pas amb els homes.
Abans dels 25 hauries de tenir acabada una carrera i a poder ser un màster, entre els 27 i els 28 t'hauries de casar, tenir éxit en allò que treballis per en un parell d'anys començar a portar al món almenys una criatura. I tot això sense abandonar la teva vida social i laboral en la que t'has de sentir realitzada i motivada...

UUUUUFFFFF!!!!! ESTRESSSSS!!!!!!
I què passa si encara estic en l'etapa dels  25?? És a dir, ja tinc una carrera i una professió que m'agrada, i sí, comparteixo la meva vida amb algú a qui respecto i estimo, però en quin moment la vida m'oferirà una feina estable i ben remunerada que em permeti completar el que vull??
I no cal que em digueu que els estàndards de la societat no han de marcar el meu dia a dia... Sé sobradament que cada cop les coses s'enredereixen més, i no em malinterpreteu, estic feliç de ser qui sóc i de viure com visc, però si ho penso m'entristeix...

En aquest punt se suposa que hauria de tenir un treball estable que em permetès pagar una hipoteca, viure amb el meu marit i al menys tenir una criatura... I el més penòs és que no sé en quin moment real aconseguiré ni tan sols un treball estable...

Què passa si la societat no em dòna la possibilitat d'aconseguir allò que porto anys i anys escoltant que haig d'assolir??

Fa un parell d'anys una amiga em plantejava una pregunta: I si ho hem assumit com una necessitat?? I si hem crescut amb la idea que necessitem totes aquestes coses per a ser feliços??
Per la meva part tinc clara la resposta, que personalment me la guardo per nosaltres. 

L'única cosa possitiva que trobo a fer anys és que almenys els faig al teu costat.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada